Cada cop que arriba l’abril, odio i estimo Sant Jordi a parts iguals. Segurament és perquè cada any el 23 d’abril és una nova data que em recorda que he perdut l’oportunitat de publicar un nou llibre.

Amor i odi a parts iguals

Sí, noia, això és així, i la millor manera de superar-ho és dir-ho en veu alta, cridar-ho als quatre vents. M’explico:

Quan era jove m’encantava passejar per les Rambles de Barcelona i vagarejar per cada parada. A tot arreu hi havia els mateixos llibres, aproximadament, com ara, però tenia la seva gràcia que t’anessin convencent poc a poc algunes cobertes. Altres vegades, una promesa d’història de la contraportada m’atrapava de cop. O un títol ben trobat. Era lliure i estimava Sant Jordi perquè la meva única pressió era trobar un tresor, i entre tanta varietat sempre me n’enduia algun, que devoraria en un tres i no res.

Més endavant, Sant Jordi tenia la gràcia de pensar que al cap de poc temps trobaria alguna de les meves novel·les a les parades, i entre passeig i passeig deixava anar el desig. Em comprava una rosa, carretejava un munt de llibres i somiava en ser una més a les taules de signar.

I va passar el temps, i vaig visitar un munt de paradetes de Sant Jordi arreu de Catalunya, allà on em trobava vivint. Vaig enllaçar-ho amb acompanyants, amics i amats, i vaig anar transformant Sant Jordi en un esdeveniment social col·lectiu. Però l’odi per aquesta diada que em retenia en el paper d’espectadora i compradora de llibres va anar augmentant en paral·lel.

És el senyal, idiota!

Fins que un dia em vaig aturar a pensar què era això que tant odiava de Sant Jordi:

• La llista dels més venuts?
• Els premis literaris, sempre copats pels mateixos autors?
• La quota creixent d’autors mediàtics, que mai faran una carrera literària real?
• Que a totes les parades hi hagi sempre el mateix?
• Que els mitjans de comunicació només parlin de llibres per Sant Jordi?

Fins que un bon dia vaig dir-me: és el senyal, idiota! El senyal intern que et diu que, entre totes les tasques que fas, has de trobar temps per escriure un llibre. No n’hi ha prou de corregir, no n’hi ha prou de traduir, no n’hi ha prou d’escriure llibres i textos per encàrrec i d’acompanyar autors en la seva evolució. Has de trobar el moment i la rutina per acabar les dues novel·les que tens a mitges i per començar les que ja fa temps que et ronden pel cap. Has de prioritzar.

És l’única manera que deixis d’odiar Sant Jordi. Que et treguis la pressió de sobre perquè ha passat un any més i no hi ha cap llibre teu a les parades i que tornis a gaudir de la diada.

Em consola pensar que no soc l’única escriptora que viu aquesta dualitat el dia de Sant Jordi, i que ni soc la primera ni seré l’última. Però, alhora, cal compartir el sentiment i la solució, que és simple i complexa alhora, igual que escriure una novel·la.

 I ara, què?

Tot i haver publicat i presentat tres llibres, encara no m’he tret de sobre aquesta sensació. Segurament és perquè no he publicat llibres de ficció, un objectiu que tinc encara per assolir. Però tinc un pla, i el proper Sant Jordi ja serà altre cop del tot meu. El vols saber?